Mai no hauria pensat que trobaria el sentit autèntic del carnaval en un sopar, "a priori", inofensiu.
Em va trucar amb una setmaneta de temps per convidar-me a sopar a casa seva. S'apropava el carnaval i era una excusa tan bona com qualsevol altra per quedar...
-Què vols que porti? postres? vi?
-Tu mateix... del sopar i els accessoris ja me'n cuido jo... no cal que et disfressis, que ja t'he preparat una sorpresa!
Ai! -vaig pensar-, quina se'n deu haver empescat?
Puntual, em vaig presentar a dos quarts de deu a trucar al timbre, amb una ampolla de Costers del Segre i una capça de bombons especials.
La Rosa em va rebre "vestida d'home", amb un vestit de pantaló i americana, camisa blanca i corbata... només obrir la porta, em va agafar per les vores de la jaqueta i -estampant-me cap a la paret- se'm va amorrar i em va follar la boca amb la seva llengua... un bona nit, si més no, que deixava clar qui manava...
Quan es va separar lleugerament, em va dir a frec de boca: avui no sóc la Rosa, sóc en Ros... i tu seràs la meva mixeta...
Va tancar la porta arrosegant-la amb el peu i, amb un somriure maliciós, em va enllaçar per la cintura per conduir-me a la seva habitació. Damunt el llit, un vestit vaporòs, unes mitges i unes sabates de taló alt.
Et vestiràs per sopar amb mi, mixeta? No tinguis pressa... jo vaig preparant la taula i airejant el vi...
Em va deixar sol a l'habitació... al costat del vestit i havia un tanga... era evident que havia pensat en tot. Per carnaval, tot s'hi val, no?
Em vaig despullar i vaig canviar calçotets per tanga, pantalons i camisa per vestit... vaig entrar al lavabo de la seva habitació per veure quina fila feia al mirall...
Bé... no estava gens malament però vaig aprofitar per posar-me una mica de color als llavis. I em vaig deixar anar els cabells que ja m'arribaven perfectament a les espatlles.
Al menjador, en "Ros" m'esperava amb dues copes de vi, la taula parada i un plat amb torradetes, unes amb foie i les altres amb formatge.
-Estàs molt atractiva aquest vespre -em va dir- i fent un glop a la seva copa, em va donar el beure dels seus llavis... Decididament, tenia molt clar el seu paper i jo no tenia gaires opcions per triar: la vaig agafar per la cintura i la vaig acostar a mi, prement-li les natges, resseguint-li l'esquena...
Vaig notar una pressió al pubis i no vaig poder evitar el tòpic:
-No dus pas el mòbil als pantalons, oi?
Certament, allò no era el mòbil. Però em va demanar...
-Com sou les dones d'impacients... ja tindràs el teu regalet després de sopar; cada cosa al seu temps... ara, vull que tastis els meus ous a veure si t'agraden!
I és que... no cal buscar disfresses estranyes per passar un bon carnaval, oi? :)
Si alguna activitat resulta quasi sempre plaent per sobre de les altres és la de realitzar -o rebre- un massatge.
El contacte corporal pot dir molt més que les paraules. Les paraules, la veu, el to... son importants i a vegades imprescindibles; però cal tenir l'estat d'ànim relaxat i predisposat per a pronunciar-les i massa sovint arribem a casa amb tots els maldecaps de la feina, dels neguits del dia a dia...
Res millor que deixar parlar el cos per predisposar la ment.
I res millor que els productes d'aromateràpia que podeu triar aquí.
Oli de massatge amb aroma de vainilla, amb olor de roses, amb aloe vera a la seva composició o fins i tot amb feromones!!! Ho trobareu això al super de la cantonada?
Que tingueu uns molt bons massatges d'acabament d'any!
És un tema recurrent si voleu i que segurament no quedarà mai del tot tancat. Perquè? doncs perquè en qüestió de sexe, plaer i desig hi ha moltes variants, molts moments i molts pensaments.
Una mateixa persona pot no donar massa importància o cap a una mida, en un moment determinat. I donar-n'hi al cap d'unes hores.
De què estic parlant? de pits? de penis? de culs? Em sembla que la idea és aplicable a qualsevol cosa desitjable (sí, també seria aplicable a cotxes, no?).
La Lucrècia de Borja ja va fer un post que explica molt bé el que ella i altres dones intel·ligents pensen sobre la mida dels penis. Quasi es podria fer la mateixa reflexió per a la mida dels pits. És important tenir uns pits grossos? Probablement cap persona estimarà menys a la seva parella només perquè tingui poc pit o perquè en tingui massa. Ni li serà infidel només per això. Però és normal que visualment uns pits generosos cridin l'atenció.
Jo no tinc una fixació determinada per les mides. Prefereixo pensar en la persona com un conjunt. De què et serveix un físic espectacular o fins i tot exagerat- si després no et pots relacionar amb aquella persona?
Però entenc que hi ha noies que voldrien tenir una mica més de pit o una mica menys. I recorren a sostenidors que donen l'efecte visual desitjat. Altres trien passar pel quiròfan. Particularment m'agraden els pits petits i no sóc gaire partidari de les modificacions.
En el cas dels homes, crec que sovint estan més preocupats ells mateixos que les seves parelles. Però també entenc els que voldrien tenir uns centímetres més de penis.
Ja fa temps vaig veure un anunci a la tv d'un aparell per allargar i engruixir els penis. Ara l'he trobat també als prestatges de la botigueta de la Cuca al Cau.
Es tracta de l'Andropenis:
M'he entretingut a llegir les garanties, les instruccions d'ús, els certificats... I, per qui desitgi guanyar alguns centímetres em sembla un aparell recomanable. Si més no, no promet un resultat espectacular i en poc temps: m'ha semblat que la informació que dona és verídica, possible i creïble. Aconseguir de 2 a 4 centímetres més en 6 mesos.
Acostumats com estem a què tota la publicitat ens vengui la felicitat immediatament i sense límits crec que és d'agraïr trobar productes que vulguin vendre només la veritat!
No, no... jo no el compraré: estic content amb el meu físic i qui el comparteix, també.
Però si esteu pensant a fer cagar el tió -i algú vol tenir un detallet amb mi- passeu per la secció de cosmètica: és una de les que més m'agraden i que solen tenir molts productes per compartir!!!
"Noi... porto uns dies que Déu ni do! Ja havíem quedat amb aquell amic que et vaig dir, però les coses s'han torçat i ho hem anat ajornant i, clar... una no és de pedra!!!"
Poc més o menys la conversa va anar així. Tenim prou llibertat, amistat i confiança com per poder parlar de sexe, de necessitats emocionals, de necessitats afectives sense preocupar-nos de què i com ho diem. No hem de fer veure que no ens masturbem ni que lliguem i follem més que un o una altra... podem parlar sense embuts ni prejudicis.
"Dona, -li vaig dir- i si poses algun al·licient als teus jocs? M'agradaria regalar-t'ho jo, però ja saps que ara mateix no puc..."
"Què vols dir? un consolador? uix... fuig! passo d'estris de plàstic!!!"
"No... bé , ara mateix estava pensant en una altra mena d'estri..."
Entenc que qui no ha fet servir mai accessoris -més enllà dels estris domèstics habituals com pot ser el coixí, l'edredó, la butaca o els llençols... - pot sentir-se incòmoda imaginant-se amb un artilugi (hauria de dir artefacte per ser lingüísticament correcte) entre mans per masturbar-se. Però a vegades, només es tracta de provar-ho.
"Saps què són les boles xineses?"
"... em sona..."
"bé... són un aparell, de fet dues o més boles quasi sempre metàl·liques recobertes per una mena de funda agradable al tacte; serveixen com accessoria la masturbació, si es vol, però també es poden portar posades i ajuden a enfortir la musculatura pèlvica... a part de fer un massatge molt agradable..."
"mmm... i va bé?"
"doncs com pots suposar... no he tingut ocasió de provar-ho!!!! :D
però algunes amigues diuen que sí, que ajuden i que són prou estimulants...!"
"si... només em falten estímuls a mi!!!"
Van passar uns dies. Ens vam tornar a trobar al messenger.
"Eiiiiiii!!!! saps que les vaig demanar? M'han arribat avui!!! :DDDD!!!!"
"I què tal? les has provat?"
"Si les he provat? Me les he posat quan han arribat i encara les porto!!!! set hores! Veuràs demà quines agulletes!!!!! jajajaajjaa!!!
I em sembla que no, que no va tenir tiretes a la vagina. I que encara les fa servir!