Carnaval... tot s'hi val!

Mai no hauria pensat que trobaria el sentit autèntic del carnaval en un sopar, "a priori", inofensiu.

Em va trucar amb una setmaneta de temps per convidar-me a sopar a casa seva. S'apropava el carnaval i era una excusa tan bona com qualsevol altra per quedar...

-Què vols que porti? postres? vi?
-Tu mateix... del sopar i els accessoris ja me'n cuido jo... no cal que et disfressis, que ja t'he preparat una sorpresa!

Ai! -vaig pensar-, quina se'n deu haver empescat?

Puntual, em vaig presentar a dos quarts de deu a trucar al timbre, amb una ampolla de Costers del Segre i una capça de bombons especials.

La Rosa em va rebre "vestida d'home", amb un vestit de pantaló i americana, camisa blanca i corbata... només obrir la porta, em va agafar per les vores de la jaqueta i -estampant-me cap a la paret- se'm va amorrar i em va follar la boca amb la seva llengua... un bona nit, si més no, que deixava clar qui manava...

Quan es va separar lleugerament, em va dir a frec de boca: avui no sóc la Rosa, sóc en Ros... i tu seràs la meva mixeta...

Va tancar la porta arrosegant-la amb el peu i, amb un somriure maliciós, em va enllaçar per la cintura per conduir-me a la seva habitació. Damunt el llit, un vestit vaporòs, unes mitges i unes sabates de taló alt.




Et vestiràs per sopar amb mi, mixeta? No tinguis pressa... jo vaig preparant la taula i airejant el vi...

Em va deixar sol a l'habitació... al costat del vestit i havia un tanga... era evident que havia pensat en tot. Per carnaval, tot s'hi val, no?

Em vaig despullar i vaig canviar calçotets per tanga, pantalons i camisa per vestit... vaig entrar al lavabo de la seva habitació per veure quina fila feia al mirall...

Bé... no estava gens malament però vaig aprofitar per posar-me una mica de color als llavis. I em vaig deixar anar els cabells que ja m'arribaven perfectament a les espatlles.

Al menjador, en "Ros" m'esperava amb dues copes de vi, la taula parada i un plat amb torradetes, unes amb foie i les altres amb formatge.

-Estàs molt atractiva aquest vespre -em va dir- i fent un glop a la seva copa, em va donar el beure dels seus llavis... Decididament, tenia molt clar el seu paper i jo no tenia gaires opcions per triar: la vaig agafar per la cintura i la vaig acostar a mi, prement-li les natges, resseguint-li l'esquena...

Vaig notar una pressió al pubis i no vaig poder evitar el tòpic:

-No dus pas el mòbil als pantalons, oi?

Certament, allò no era el mòbil. Però em va demanar...

-Com sou les dones d'impacients... ja tindràs el teu regalet després de sopar; cada cosa al seu temps... ara, vull que tastis els meus ous a veure si t'agraden!

I és que... no cal buscar disfresses estranyes per passar un bon carnaval, oi? :)